My rating: 4 of 5 stars
No és aquesta una compilació de relats, tampoc d'articles o reportatges breus. És una mescla intel·ligent de tot això. Òbviament d'estes 22 històries no totes interessen per igual, però és indiscutible la sensibilitat i intel·ligència de l'estil Di Gregorio, que en qualsevol cas té base sens dubte periodística. Encara que el tema de totes elles és la maternitat, esta funció en si no absorbix a la dona. La dona que moltes vegades desapareix darrere de part i el seu fruit. D'això es tracta. Dones que són mares, dones que no ho són però ajuden a les estan sent-ho; el pes de ser-ho i les renúncies a les quals les dones deuen o no enfrontar-se; la història d'aquelles no poden suportar-ho, que maten, de les es maten i de les quals sobreviuen. De l'abandó i la soledat enfront de la criança. I a més, les dones, mares o no, sempre som filles, i així que també se'ns parla de la inefable influència de la mirada paterna.
 |
| Jane Birkin, al costat de les seues filles Charlotte Gainsbourg i Lou Doillon, fotografiada per Annie Leibovitz al gener de 2000 per a Vanity Fair França. |
Destaque precisament "La mare de la mare", "Cançons de bressol", "Charlotte i Justine, l'esguard del pare" i "Vaig a nàixer amb els fills. Francesca Viola"-
 |
| Franca Viola (Alcamo, 3 de gener de 1948) és una dona italiana que es va fer famosa a la dècada de 1960 a Itàlia per negar-se a un matrimoni reparador (matrimonio riparatore, en italià) amb l'home que la va raptar i violar. No només va rebutjar el matrimoni, sinó que també va aconseguir portar a judici el seu violado |
💥
No es esta una compilación de relatos, tampoco de artículos o reportajes breves. Es una mezcla inteligente de todo esto. Obviamente de estas 22 historias no todas interesan por igual, pero es indiscutible la sensibilidad e inteligencia del estilo Di Gregorio, que en cualquier caso tiene base sin duda periodística. Aunque el tema de todas ellas es la maternidad, esta función en si no absorbe a la mujer. La mujer que muchas veces desaparece detrás de parte y su fruto. De esto se trata. Mujeres que son madres, mujeres que no lo son pero ayudan a las están siéndolo; el peso de serlo y las renuncias a las cuales las mujeres deben o no enfrentarse; la historia de aquellas no pueden soportarlo, que matan, de las se matan y de las cuales sobreviven. Del abandono y la soledad frente a la crianza. Y además, las mujeres, madres o no, siempre somos hijas, y así que también se nos habla de la inefable influencia de la mirada paterna.
Destaco precisamente "La mare de la mare", "Cançons de bressol", "Charlotte i Justine, l'esguard del pare" i "Vaig a nàixer amb els fills. Francesca Viola"-
